És una de les paraules que han marcat la meva existència.
La primera vegada que em va ser atorgada, va ser per un religiós de bandera.
Sens dubte va ser utilitzada amb el concepte pejoratiu de la paraula. Així vaig entendre amb quinze anys.
Després d’aclarir-me el significat, vaig buscar un diccionari.
Prepotent;
Adjectiu Superior en poder, molt poderós.
La sorpresa va ser majúscula, reconeixia la meva superioritat?
No, simplement manca de vocabulari o mandra per incloure un «vas de». En canvi, confirmava la manca de coneixement i judici prematur, d’un humà a la quinzena.
Per la meva desgracia, vaig ignorar la veritat desvelada pel diccionari.
Escoltant la negativitat aliena, donant per fet, que el meu cant a la virtut, disminuïa la valia dels que m’envoltaven. Que els feia sentir insuficients. Per no ofendre, vaig aprendre a utilitzar moltes de les paraules pejoratives amb la meva persona. Camuflant «virtuts» en defectes de clamor popular. Tot per no fer de menys.
Molts anys després les paraules de l’Avi ressonen.
Rememorant on està la llum.
– Canta les teves virtuts i mai expliquis els teus «defectes».
Continuava dient;
– A qui li pugui interessar les teves “rareses”. Que es prengui la molèstia de conèixer-te de veritat. Arribat aquest punt, ja no li suposarà cap rebuig.
Clar que també deia coses com que els impostos eren el robatori millor orquestrat, per definició.
Per no compartir tota la seva saviesa avui, conclouré dient.
Sóc prepotent, no per ser millor que ningú, simplement per ser jo i pocs de vosaltres sou.
Ot2M
Copyright ©
Foto: Marta Claveria
