Bèstia Dorment

He arribat al final del que podia fer.
He gaudit del camí, més fictici que real.
Encara així, el resultat ni ensuma el desitjat.
Només confirma l’absència d’oportunitats vitals.
Em desviuria al teu costat.
Aquesta deu ser la raó, per la qual continuo respirant.
Tornar a la veritat, pèrdua per somiar.
Trair la necessitat, per falta de coincidència en el que podem realitzar.
En aquest món ple a basa d’humans, ja no espero col·laboració.
Poden dir, però no.
Els somnis són d’un.
Requerir ajuda, els condemna a evaporar-se amb sort o mal son, si et fa molta il·lusió.
No passa res, no passa res.
No repeteixo una tercera, no cal mentir-se més.
Ja hauria d’estar acostumat,
resulta que no sóc tan evolucionat.
Aprendre a no somiar, ni desitjar.
És la lliçó que no puc aprovar, sempre repetidor.
Sense aquesta qualificació, està castigat sentir i estimar.
Renunciar-hi fins que algú estigui acord, amb el que pot despertar.
En quina realitat això podria ser veritat?
Crec que en cap, que sigui capaç d’habitar.
Trista conclusió.
Tireta pel mal que es produeix, al ser l’animal transparent del sentiment.
Cansat del rebuig permanent, quedaré com bèstia dorment.

Ot2M
Copyright ©

Foto: Marta Claveria