Sóc jo intentant viure,
una realitat que no m’agrada.
Haig de conviure,
amb allò que es considera normal.
No puc entendre
com pot ser normal.
Aquest estancament normalitzat.
No em puc creure, que vulguem viure així.
No em serveix, que sigui l’establert.
On hem deixat la xerinola,
el progrés i la dignitat individual.
On queden els somnis de llibertat.
No sempre podrem ser nens.
En algun moment.
Tocarà prendre les regnes
o continuar consentint.
No pot ser tan difícil.
Potser només es pot ser somiador,
condemnat a la incomprensió.
Com tornar a una realitat,
que no et compren?
Ni accepta qui vols ser.
No entenc aquesta normalitat.
Que fer, per continuar pel camí?
Per aquell, que diuen
que no puc accedir.
No existeix més explicatiu,
que la constant negació.
Sortejant la realitat,
volant per somnis de llibertat.
Espero no ser castigat,
per cerca la felicitat.
Ot2M
You actually make it seem so easy with your presentation but I find this topic
to be actually something that I think I would never understand.
It seems too complicated and extremely broad for me. I am looking forward for
your next post, I’ll try to get the hang of it!
Buenos días.
Lamento no resultar comprensible.
Es una descripción sentimental, al afrontar las dificultades que voy encontrando para andar por el camino escogido.
Los dilemas y sin sentidos de las decisiones que tomamos y las que parece que quieren tomar por nosotros.
El sentimiento de estar perdido en la normalidad establecida.
Espero aportar algo más de luz sobre mis intenciones.
Gracias por tú tiempo.