Avui per aquest parc.
Algú abans del meu pas.
Ha tallat, una o més roses de tots.
Aquesta, ha quedat oblidada,
per ser trepitjada.
No podia ser,
el crim,
devia servir per fer algú feliç.
Encarà que fos a mi,
pel rescat de tan trist destí.
Pensava que com fa mil anys.
Que un desconegut et regalés una flor i un llibre,
en el dia del llibre i la flor.
Almenys riuríem una mica pel succés
i donar millor destí, a qui ja havien matat.
Una parella joveneta,
suficient per anar agafada de passeig,
a les sis llargues del matí.
Destí el parc del crim,
això o el seu gos,
deu està trist.
Amb el Bon dia,
acceleració del pas.
Mirada desconfiada,
per una rosa a la mà.
– Li puc regalar aquesta rosa que algú
La mirada fulminant d’ell m’ha fet respirar.
– Per vostè tinc un llib…
Molt educadament, fugien.
Contestant-me Igualment,
al meu, Bon Sant Jordi.
Ja a la llunyania,
suposo que a punt,
arribar el principi d’aquesta història.
La veritat,
no sé pas.
Tan bon punt les seves paraules,
sonaven d’esquena a l’oferiment.
Jo ja estava en el meu món.
Parpellejant amb la incredulitat.
Aquí bé la part interessant.
Jo pensant que era per mi,
pel somriure emmascarat.
Però no,
encara que molts penseu que sí.
Era el mitjó del peu esquerre,
que anava girat.
En tornar a calçar amb correcció.
Amb el mateix somriure emmascarat.
Una noia a punt de marxar.
Connectada a la virtualitat.
Després de contestar,
amb l’educació de respirar.
Ha acceptat contenta i sorpresa,
aquestes pobres Roses de Tots.
Ens han fet perdre,
la seva natural espectacularitat.
Tot, per no saber
respectar el de tots.
Ot2M
Copyright ©